5. Fe

Al fonament de la teva consciència hi ha la Fe. Està escrit: «A cadascú segons la seva fe». Però aquesta no és la fe de la qual parlem quan pensem en la religió o en Déu (i aquestes, per cert, són coses diferents). És a dir, quan parlem de fe cega: com si haguéssim de creure en alguna cosa quan no tenim coneixement, i quan obtenim coneixement, la fe ja no ens fa falta. No, parlem de la fe com a tal, com a creences, conviccions subconscients estables que precedeixen qualsevol coneixement. D'una fe que determina les lleis fonamentals de la nostra realitat. I aquí és important prendre consciència que tots nosaltres, potser sense adonar-nos-en, creiem en alguna cosa.

Hi ha qui creu en la ciència, en el fet que l'ésser humà és un animal desenvolupat; hi ha qui creu en dogmes religiosos, en «un avi sobre un núvol que ho governa tot»; hi ha qui creu en el poder de la influència màgica… Però la majoria de les persones, sense adonar-se'n, simplement creuen que el món és tal com és, tal com el veiem, el sentim, el mesurem, i que existeix independentment de nosaltres, del que en pensem, del que en sabem: simplement és. I quan ja no hi siguem, continuarà sent el mateix, simplement nosaltres no hi serem. Això s'anomena «realitat objectiva». Però no és com són les coses en realitat, és simplement una creença d'aquesta mena, una convicció profunda, assimilada inconscientment en la infància i arrelada per l'hàbit; la majoria de la gent simplement creu en aquesta «realitat objectiva», igual que algú creu en «l'avi sobre un núvol». Però la qüestió és

que la fórmula «a cadascú segons la seva fe» funciona en qualsevol cas: allò en què Tu creus és el que reps. Qualsevol fe, com qualsevol veritat, es confirma a si mateixa amb els fets de la realitat externa. Qualsevol.

En un nivell bàsic, la nostra realitat és, com diuen els físics, una sopa quàntica, és a dir, una «barreja» de totes les variants possibles de la realitat, i només el patró de la nostra percepció, la manera com mirem el nostre món, a través de quina prisma (de creences i conviccions) el percebem, determina aquella variant concreta de realitat que vivim. Sí, aquestes variants tenen diferents probabilitats de realització. Però com ens diu el concepte quàntic del QBisme (QBism), «en la teva realitat, allò que té més probabilitats de succeir és allò en què creus (n'estàs segur) fins al punt d'estar disposat a apostar-hi diners». En la teva realitat succeeix allò en què creus, «a cadascú segons la seva fe», i els fets i el coneixement que els ordena són només conseqüències que «emergeixen» de la sopa quàntica de la realitat material segons el patró de la nostra fe.

En altres paraules, cercaràs i trobaràs inconscientment i de manera contínua confirmació precisament d'allò en què creus. La qüestió, un cop més, és només si la teva fe, les teves conviccions, et fan feliç a Tu? Potser inicialment vas assimilar les teves creences de manera inconscient —del pare i de la mare, d'educadors i mestres, de tot el teu entorn—, però ara pots fer una elecció conscient. Reflexionar críticament sobre els fruits que

reps de les teves creences i conviccions actuals i —ara ja conscientment— triar allò en què, en realitat, vols creure. L'elecció de la fe significa l'elecció de la realitat i de les lleis segons les quals funciona.

Qui tria creure en la «realitat objectiva» cau automàticament sota l'acció de les lleis d'aquesta realitat: la limitació dels recursos, la necessitat de lluitar per ells, les lleis de la competència, en les quals per sobre de la moral, l'ètica, l'amor i la justícia sempre hi haurà la supervivència. Sobreviu el més fort. Però sempre hi haurà algú encara més fort i amb menys límits moral-ètics. I també ell acabarà perdent —davant de l'adversari més fort—, la mort inevitable. En aquesta realitat només hi ha una garantia: la garantia de la derrota, la garantia de la mort com a desenllaç natural. I mentre caminis inexorablement cap a aquest final prescrit per endavant, estàs condemnat a patir, a tenir por i a no estimar. O a viure d'«analgèsics», intentant distreure't d'alguna manera del dolor de les pors i les desil·lusions: amb menjar, sexe, entreteniment, esport, jocs artificials, tota mena de cursos, entrenaments, drogues, alcohol…

I això és «objectiu». Ja que en la «realitat objectiva» hi ha tants factors externs, independents de Tu, que una persona intel·ligent, si creu en una «realitat material objectiva que existeix independentment d'ella», està simplement obligada a experimentar por i una angoixa constant davant la impossibilitat de controlar-los tots. En una realitat així, per definició, regna la por. Però

l'ésser humà no pot viure en una por perpètua, això contradiu la seva veritable naturalesa. Vet aquí per què cal distreure's amb alguna cosa…

I molts fugen d'aquesta por i d'aquest sofriment «cap a Déu», cap a un déu que, exactament igual que la «realitat objectiva», existeix separat de Tu: una mena d'«avi sobre un núvol que ho governa tot». Però això és com el «policia dolent» i el «policia bo». «El mateix gos amb diferent collar». Ara hauràs de témer-lo a ell. I esbrinar constantment què vol ell de Tu. I aquí apareix una multitud d'ègregors religiosos, d'entitats que desitgen nodrir-se de l'energia de la fe de les persones. Perquè la fe és la font de la vida, la fe és el canal a través del qual l'energia es transmet a allò en què creus. I tant si creus en un déu, com en la ciència, en una tercera guerra mundial o en un president que ho salvarà tot, en el fons no té importància. Estàs cedint voluntàriament la teva energia vital a alguna cosa exterior.

Això no vol dir que Déu no existeixi. Déu existeix. Déu existeix com el Potencial Suprem de tot, de tot el que existeix, de tot el que mai ha estat, és i serà, i simultàniament com la seva Font. I en tots els temps hi ha hagut persones que es van consagrar al servei d'aquest Potencial Suprem de la humanitat i de la Vida en conjunt, definint aquest Potencial Suprem com a Amor Incondicional, Vida Eterna que ha triomfat sobre la mort, Raó Suprema, Saviesa Suprema, Força Suprema i Voluntat Suprema, Causa Suprema i Font de tot, i finalment, la Suprema

Atracció en el sentit més ampli. D'aquestes persones consagrades al servei d'aquest Potencial Suprem les anomenaven sants. I aquestes persones establien el seu propi contacte intemporal i a-religiós amb aquest Potencial Suprem, i amb el seu servei i la seva fe enriquien totes o alguna de les Seves qualitats concretes: alguns van enfortir la Voluntat (passant 40 anys drets en pregària sobre una columna o sobre una pedra), d'altres, el Poder de domini sobre la matèria mitjançant la fe («I si la teva fe fos com un gra de mostassa, diries a aquesta muntanya que es mogués, i es mouria segons la teva paraula»), d'altres van assolir la Saviesa, enfortint la Raó i elevant-la cap a l'Esperit, cap a l'Esperit com a forma Suprema de consciència. Alguns van disciplinar la ment. D'altres van gestar la Llibertat respecte a les pors i limitacions del cos, de les dependències corporals. D'altres van perfeccionar el Cos. D'altres van eixamplar l'espectre de l'Ànima. D'altres van potenciar l'Energia. D'altres van assolir l'Amor.

Sí, això també és fe. Però aquesta fe consagrada al Tot, a l'Ésser Únic i indivisible, que en tots els temps va establir el seu propi Contacte Viu amb el Déu Viu i Intemporal, dipositant els seus assoliments en el Tresor Únic de l'Esperit, aquesta fe, Fe Viva, va engendrar el nostre Potencial Suprem comú, al qual un dia tindrà accés tothom qui ho desitgi —i ja no pels propis mèrits, sinó per la Gràcia Suprema, teixida a partir de la Proesa Conjunta i abnegada d'aquests sants, que al llarg de tota la història de la humanitat s'ha configurat en la Imatge del Déu Únic i del Seu Amor envers nosaltres, de la Seva Gràcia com el Nostre Pare-Mare Únic envers els Seus fills.

I aquesta fe, en virtut de la seva universalitat, crea la realitat col·lectiva del Potencial Suprem, la realitat col·lectiva del Paradís.

Cadascuna d'aquestes persones va utilitzar les seves flaqueses, la seva limitació com a plataforma de llançament i va acrecentar la força de la fe i la força del desig (i els desitjos són molt importants, com veurem en el proper capítol), sense girar l'esquena a la pròpia feblesa ni a les pors, i sense intentar evadir-se en «analgèsics» com fan altres persones, sinó mirant-los obertament als ulls i realitzant diàriament la proesa d'anar més enllà d'aquests límits, consagrant els fruits d'aquesta proesa no a si mateixos personalment, sinó a tota la Humanitat, al Seu Potencial Suprem, a Allò que anomenem Déu Únic, Pare-Mare Únic, Esperit Únic, conscients que totes aquestes qualitats superiors assoliran la seva massa crítica no ara, no en aquest instant, sinó en el futur («en el segle esdevenidor»), en una Consciència qualitativament Nova, que un dia prendrà Consciència de Si Mateixa com a Causa de tot. En la Consciència del Creador.

I vet aquí que aquest futur ha arribat. Un dia és Ara.

Tu et preguntaràs: i per què no es pot simplement creure en un mateix? Es pot. Però compara: la fe en tu mateix com a ésser aïllat i la fe en Tu mateix com a manifestació única del Déu Únic, de la Vida Única, que ha encarnat el Seu Potencial Suprem i continua expandint-Lo a cada instant mitjançant totes les Seves úniques

manifestacions, a través de les quals cada fill de Déu, cada creador de la seva realitat, continua desenvolupant a cada instant els talents i dons rebuts de l'Esperit-Pare-Mare Únic, aportant la seva contribució quotidiana al creixement d'aquest Potencial Suprem, i rebent a canvi per a si mateix una Versió Renovada del Potencial Suprem Únic, gestat per tots els fills i partícules del Cos Únic en cada moment de l'Ara Únic.

Reconeix-ho: la fe en un mateix com a portador aïllat de consciència, limitat per la seva pròpia experiència, i la fe en Tu mateix com a manifestació única del Déu Únic, que acull en Si mateix el Potencial Suprem Únic de la Consciència Intemporal Única gestada per tota la Humanitat, són coses diferents.

Així doncs, com creure en Tu mateix, en Tu com a creador de la teva realitat, no separat del Tot, sinó com a déu i fill estimat, manifestació única del Déu Únic en la teva forma humana singular?

Perquè la fe està íntimament lligada als desitjos. Creiem en allò en què volem creure. I a la inversa: els nostres desitjos estan determinats per les nostres creences. Endinsem-nos, doncs, en el poder vivificant dels teus desitjos.