7. Sentiments

Des del punt de vista de la consciència ordinària, ens sembla que els nostres sentiments (sensacions, emocions i vivències de l'ànima) depenen de les circumstàncies externes: del perill sorgeix la por, d'una paraula aspra – l'ofensa, d'un error comès – la culpa, de la trobada amb l'ésser estimat – l'amor, del «mal comportament» dels fills – la irritació, etc.

Però des del punt de vista de la Consciència del Creador, tot és a l'inrevés: en la nostra consciència ja hi ha programes subconscients (no conscients, que s'activen automàticament) per desencadenar determinats sentiments i emocions. Els podem anomenar patrons de sentiment. I són precisament aquests patrons de sentiment els que generen des de la «sopa quàntica» (atreuen a la nostra realitat) les circumstàncies corresponents: la por engendra perills i amenaces, l'ofensa – l'ofensor, la culpa – errors, la vergonya – proves de la teva insignificança, la ira trobarà contra qui enfurismar-se, l'odi es trobarà un enemic, etc.

Els sentiments són primaris, i les circumstàncies externes són secundàries. Canvia els teus sentiments, i Tu canviaràs la teva realitat.

Aquest mecanisme està molt estretament lligat tant al mecanisme de manifestació de les nostres creences com a la física dels desitjos. Unes creences engendren certs patrons de sentiments, altres creences – d'altres. Com ja hem dit, la Fe en

una realitat objectiva, existent independentment de nosaltres, comporta viure una infinitat de pors: la por a la mort, la por a la vida, la por al judici dels altres, la por a l'error, la por al conflicte, la por a quedar-se sense diners, la por a emmalaltir, la por al dolor físic i emocional, la por pel demà, la por als canvis, la por pels fills i pel seu futur, la por a nous inicis, la por a la por mateixa…

Com a resultat, tots els nostres desitjos es concentren al voltant del desig de protegir-nos a nosaltres mateixos i als nostres éssers estimats, de protegir-nos de tota mena de pors i amenaces, cosa que en les condicions de la «realitat objectiva» és, per definició, impossible. I com més intentem protegir-nos (guanyar més diners, obtenir més control, poder sobre altres persones, etc.), més motius tenim per a la preocupació, i l'escala de les amenaces, per contra, augmenta. «Com més amunt volis, més dolorosa serà la caiguda».

La Fe, en canvi, que som nosaltres mateixos, amb la nostra consciència, qui creem la nostra realitat, ens encoratja, ens obre amplis horitzons d'inspiració i creativitat, d'interès per un mateix, activant l'entusiasme per cercar i investigar la Causa en un mateix, l'autoconeixement, i ens brinda l'oportunitat d'aprendre a activar precisament aquells sentiments que volem experimentar, desplaçant el focus d'atenció de la nostra ment del pensament «extern», de l'anàlisi dels esdeveniments externs, cap a l'observació dels estats interns i l'autoreflexió. La Fe que som creadors en tots els sentits ens estimula a aprendre a dominar-nos a nosaltres mateixos, debilitant gradualment (i després apagant del tot) els programes de reacció als estímuls

externs, i al contrari, adquirint les habilitats de creació conscient del propi estat: mitjançant la paraula viva de la Veritat, en la pregària, la meditació, la disciplina de la ment, l'observació conscient i la transformació dels propis sentiments, fins a viure l'Amor Incondicional i tots els Seus matisos: des del subtil estremiment de l'ànima fins a la Gràcia Divina i la Unitat amb tot el que existeix.

La Consciència del Creador ens dona una llibertat d'expressió creativa tan gran i ens obre tals perspectives de Suprem Delit mitjançant la gestió conscient del nostre estat, que els nostres desitjos, competint entre ells, ens empenyen a dedicar-nos únicament a això: a desplegar cada cop més profundament i àmpliament les nostres capacitats creatives, els nostres talents, a conèixer-nos a nosaltres mateixos, a dominar eines cada cop més noves de creació conscient i a eixamplar l'arsenal d'eines de treball amb la consciència, creixent fins a convertir-se en tot un arbre de Tecnologies de la Consciència, en essència l'Arbre de la Vida, el fruit més dolç del qual és la Tecnologia de l'Amor. Per què Tecnologia? Perquè ara podem activar, crear Amor conscientment, governant la nostra consciència. Hi ha passos clau que, en seguir-los, ens donen un resultat garantit. Què és això, si no una tecnologia?

Sí, aquesta tecnologia, la Tecnologia de l'Amor, ens exigeix primer dominar una multitud d'habilitats fonamentalment noves per a nosaltres, la «psicomotricitat fina de la consciència del Creador»: disciplinar la nostra ment, desplaçant el focus d'atenció cap als sentiments, aprendre a gestionar el nostre estat

energètic, tapant les fuites i augmentant el flux d'energia vital, mantenir la higiene de la consciència, triar conscientment la Fe en la perfecció de tot el que succeeix, recuperant una vegada i una altra la Responsabilitat del Creador en qualsevol situació i circumstància, assolir un diàleg interior estable amb els aspectes Superiors i atemporals del propi Jo (la Superconsciència, l'Ànima Una, l'Esperit Un, Déu Pare-Mare, la Consciència de Crist, els déus ancestres i els déus mestres, amb el propi Jo Superior), cercar i trobar la Causa de tot el que passa únicament en un mateix, desenvolupar diàriament els propis talents guiant-se per la brúixola del gaudi i no pas de les obligacions; en resum, aprendre a viure segons l'Alegria i no pas des de la por i el sentiment de deure («i perdona'ns els nostres deutes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors») i moltes, moltes altres habilitats de la consciència importants i poderoses per la seva força interior i eficàcia, però molt lleugeres pel que fa a la sensació interna —en definitiva, magnífiques i meravelloses—; per tant, tot això requerirà cert temps, així que no siguis massa sever ni exigent amb Tu Mateix en aquest camí, ja que al capdavall tot això queda justificat per l'accés a les Realitats Superiors i al Suprem Delit propi de la nostra naturalesa divinohumana: l'Amor Absolut, Incondicional i Etern.

I el més important d'aquesta Tecnologia, la Tecnologia de l'Amor, és que podem crear Amor, pràcticament un Paradís Viu, enmig de qualsevol infern, i elevar qualsevol dolor, patiment i angoixa cap al seu màxim potencial: noves i noves

facetes dels nostres talents i matisos de l'Arc de Sant Martí il·limitat de l'Amor Diví.

Això només ho poden fer els déus. I Tu i jo ho aprendrem, estimat amic Meu.

És en la teva naturalesa. Només cal desitjar-ho intensament i reclamar-ho. Reclamar el teu camí. Reclama la teva voluntat Divina per assolir la llibertat de l'Esperit, el desplegament de la Veritat Interior i el domini de les habilitats de l'Amor Absolut, Incondicional i Etern!

Així doncs, els sentiments són primaris, i les circumstàncies externes són secundàries; el flux d'esdeveniments externs no és més que l'escenografia en què es despleguen els patrons de sentiment als quals estem acostumats. Pel que fa a l'espectre anterior de sentiments (ira, ofensa, culpa, por, vergonya, etc.), aquests patrons de sentiment s'anomenen sovint càrregues emocionals. Aquestes càrregues emocionals internes es formen en l'ésser humà molt d'hora, en la infància i l'adolescència, com a resultat de traumes emocionals viscuts, i en la vida posterior es reprodueixen cíclicament, provocant en nosaltres una vegada i una altra les mateixes emocions, però potser amb noves persones i en noves circumstàncies de la vida. L'escenografia canvia, l'essència de les vivències roman inalterable, fins que la persona comença a cercar i reconèixer la causa de tot el que succeeix en si mateixa i només en si mateixa, endinsant-se en

l'autoreflexió, l'autoconeixement, descobreixi aquestes «càrregues» i les «desactivi».

I com diu aquell acudit, «caldrà fer cinc anys de psicoteràpia». Però amb Déu, amb l'Arquitecte de la nostra consciència, aquest camí, el camí de la sanació, pren comptats minuts, fins i tot instants. És precisament per a aquesta sanació, transfiguració i transformació de la nostra consciència que necessitem Déu. No pas per afrontar constantment les conseqüències negatives, sinó per suprimir la causa mateixa. És a això a què s'ha d'adreçar, abans que res, la nostra pregària:

«Senyor, Pare nostre, ensenya'ns en tot i sempre, en totes les circumstàncies de la vida, a cercar la causa en nosaltres mateixos i només en nosaltres mateixos, i en trobar-la, a esmenar-la», –

ens suggereix l'arximandrita del Monestir de la Santíssima Trinitat i Sant Sergi de Radoniej, el pare Kirill (Pavlov), sant i taumaturg contemporani. I el sentit d'aquesta «esmena» no rau a refer-se a un mateix, sinó a assumir la Causa en un mateix, assumir la Responsabilitat del Creador per les pròpies creacions, dominar-se, retornar-se el poder a un mateix i no cedir-lo mai més, mitjançant la pròpia Fe, a objectes externs, a causes externes ni a escenaris externs, ja siguin persones o «circumstàncies objectives».

La bona notícia —i la dimensió inspiradora d'aquest treball interior— rau en el fet que, al capdavall, nosaltres

descobrim que tota la nostra experiència és perfecta, i que fins i tot aquests «traumes emocionals infantils» primaris, o com diuen els psicòlegs, «episodis arrel», en els quals es van formar determinades càrregues emocionals, van ser dipositats allí pel nostre propi desig, van ser «planificats» prèviament per nosaltres, pels nostres aspectes superiors, per la nostra essència Divina, com una experiència de l'ànima necessària per al seu creixement i per a l'adquisició de la saviesa. Tota aquesta «manca d'amor en la infància» de la qual sovint parlen els psicòlegs, va ser magistralment orquestrada perquè, havent passat per un nombre indeterminat de repeticions d'experiències negatives, sense trobar cap solució externa, ens giréssim cap a l'interior i aprenguéssim a generar Amor, a cocrear-Lo nosaltres mateixos, en lloc de córrer amb la mà estesa demanant almoina d'amor a altres captaires com nosaltres: pares, parelles, cònjuges, amics…

És precisament de l'experiència de la nostra vivència sensible de la impotència, les pors, la culpa, la separació, el patiment i la lluita —de l'experiència de la nostra pobresa espiritual, de la vergonya per la pròpia imperfecció, de la submissió a tota mena de vicis i addiccions— d'on neixen els desitjos d'enfortir l'esperit: els desitjos d'assolir el Suprem Poder, la Suprema Llibertat, la Suprema Voluntat, la Suprema Intel·ligència, la Suprema Intrepidesa, el Suprem Delit, la Unitat, la Integritat, la Concòrdia i l'Amor; totes aquelles qualitats que atribuïm a Déu com al Màxim Potencial del nostre desenvolupament. I com ara ja sabem, tots els desitjos ja s'han complert; només calia que aquests desitjos nasquessin i s'enfortissin en nosaltres. Per tant,

gràcies per això a tots els nostres traumes d'infància i a totes les dificultats amb què hem topat en el camí de la vida. I va ser precisament la nostra intensa vivència sensible, especialment la negativa, la que va servir per intensificar aquests desitjos. Per tant, gràcies també a tots els nostres sentiments «negatius», que ens van obligar a girar-nos cap a l'interior, a cercar i trobar (o més ben dit, a cocrear amb la nostra Fe) la Causa en un mateix. El Creador en un mateix. Déu en Si Mateix.

«Feliços els pobres en l'esperit, perquè d'ells és el Regne del Cel», – diu Crist en el Sermó de la Muntanya.

La pobresa d'esperit, en ser presa en consciència per nosaltres, engendra en el nostre interior els desitjos corresponents, desitjos «pel contrari». D'altra banda, els desitjos ja estan complerts. Només queda reclamar el resultat i acollir-lo plenament, acollir el propi Màxim Potencial, anomenant-Lo pel seu nom. I és aquí on passem al cim de la nostra consciència, a la nostra «teulada». La qual, val a dir, sense una preparació tan fonamental respecte a l'elecció conscient de la pròpia Fe, el reconeixement i l'alineació dels propis desitjos i la reescriptura dels patrons de sentiments —en general, sense reconèixer el fet que cadascú de nosaltres (amb la seva consciència) crea la seva pròpia realitat—, fàcilment podria «trontollar» enmig de la inestabilitat actual de la realitat que ens envolta, si de sobte els fonaments de l'edifici de la nostra consciència no fossin prou sòlids. Els fonaments hi són, els murs estan alçats, passem a la teulada…