15. L'efecte observador

Resumint el que s'ha dit anteriorment, es pot formular l'anomenat Efecte de l'Observador:

L'estat de consciència de l'observador (les seves creences, conviccions, desitjos, sentiments, pensaments i la imatge lingüística del món que els sosté) determina la realitat que observa.

Diferents observadors tenen diferents realitats. La imatge del món fixada en la consciència de l'observador, és a dir, el seu patró de percepció, és primària respecte a la realitat i la determina, i per tant determina tota la seva vida d'observador. L'observador és cadascú de nosaltres, cada ésser humà, cada portador de consciència. Si a l'observador li canvia la imatge del món, canvia també la seva realitat. No té sentit discutir quina realitat és més real, o quina imatge del món és més correcta. Només té sentit esbrinar si Tu ets feliç en la teva imatge del món i en la realitat que aquesta engendra, o no.

Diferents observadors tenen diferents realitats. Però per què, malgrat tot, percebem la realitat d'una manera semblant en general, per què podem parlar de certes coses comunes a tothom com a objectivament existents, percebudes per tothom de la mateixa manera, i a més construir sobre aquesta base tot un sistema de relacions socials: producció, economia, dret, institucions estatals i socials? Perquè tenim una bàsica

imatge lingüística del món, on una cadira és una cadira, una taula és una taula, un armari és un armari (tot i que amb l'estat i l'economia ja és més complex). El llenguatge ens permet entendre'ns els uns als altres, acordar coses i interactuar eficaçment —fins i tot no al nivell de transmissió d'informació, sinó al nivell de la creació mateixa de la realitat col·lectiva—: gràcies al llenguatge aïllem, és a dir, formem, a partir de la sopa quàntica de tots els estats possibles del món, una imatge comprensible de la nostra realitat.

Però què fer si de sobte descobrim que la nostra imatge del món, el nostre patró de percepció de la realitat, no ens fa feliços? Si per culpa d'aquest patró ens veiem obligats a lluitar els uns contra els altres i contra la natura per la nostra pròpia supervivència, si patim, emmalaltim i morim? Si la nostra realitat col·lectiva s'ha convertit en una fàbrica de sofriment a la qual subministrem noves i noves generacions dels nostres fills? I més encara, nosaltres com a societat ja hem acceptat això com una norma, i ara —a les escoles i universitats— simplement estudiem les lleis de la «realitat objectiva», consolidant en essència aquesta imatge d'una realitat circumdant que ens és aliena i en tots els sentits perillosa, on si no és la natura, serà l'economia, la política, els competidors, l'enemic bèl·lic, les armes massives, la mala alimentació, un lladre, un maníac, una malaltia, un error mèdic, un mal govern, un accident o l'envelliment el que de totes maneres ens matarà? Com afrontar tot això? Com canviar la pròpia imatge del món, el propi patró de percepció?

Per començar: voler-ho. Ja que els desitjos, a nivell quàntic, es compleixen a si mateixos. Voler canviar les pròpies creences i conviccions respecte a la «realitat objectiva, existent independentment de nosaltres». Reconèixer la veritat que som ostatges (llegeixi's «esclaus») d'aquesta Fe, començar a anomenar pel seu nom aquells sentiments, aquelles emocions que brollaven d'aquesta Fe i que habitualment ens dominaven: reconèixer les pors, els ressentiments, la culpa, la ira, la vergonya de la pròpia insignificança; reconèixer aquells desitjos que, sorgint dels postulats de la nostra Fe, igual que les emocions ens dominaven, passant ja a la categoria d'addiccions: la gola, la luxúria, la fornicació, la cinemania, la passió pels espectacles, la dependència dels diners i del confort extern, l'avarícia, l'ànsia de lucre i de plaers a qualsevol preu, la dependència del cafè, dels dolços, de tota mena d'estimulants i energètics, el desig de superioritat sobre els altres, l'afany de poder, l'eterna recerca de culpables i d'un enemic extern...

I quan Tu reconeguis l'estat actual de les coses com a anormal. Quan en Tu s'enforteixi el desig de canviar-ho. Quan ho hagis provat tot —des de la psicoteràpia, afirmacions, visualitzacions, meditacions, mètodes de PNL i entrenaments motivacionals de gurus famosos fins al transurfing, l'aiuaska, els bolets i la correcta formulació d'intencions, i... descobreixis que tot això no funciona, o té un període de validesa limitat i al final es converteix en retrocessos, caigudes i desgast emocional d'igual força i de signe contrari, aleshores Tu acceptaràs que fóra millor que Déu existís, i fóra millor que Ell fos Aquell que no cerca la nostra adoració, sinó que

ens ajuda a nosaltres mateixos a esdevenir creadors de la nostra realitat, és a dir, a dominar la nostra pròpia imatge del món, a dominar la capacitat de canviar el nostre patró de percepció.

És per a això que necessitem Déu. No per protegir-nos dels perills i colmar-nos de béns, sinó per ensenyar-nos a dominar la nostra consciència, la nostra consciència veritablement divina, a crear la nostra realitat amb consciència. Perquè de totes maneres ja la creem —a cada segon, a cada instant—, en siguem conscients o no. Però Déu pot ensenyar-nos com fer-ho conscientment. Déu pot ajudar-nos a canviar el nostre patró de percepció, a fer el pas des de l'estat de víctima cap a l'estat de Creador conscient del propi món.

Tu et preguntaràs, per què no ho va fer abans? Per què ens va condemnar a aquesta experiència de sofriments, pors i lluita per la supervivència, si tot això era només Fe, Fe en una realitat objectiva, i això es pot canviar? Tot és molt senzill: perquè Ell, un Déu així, simplement no existia; et recordo que Déu és una creença col·lectiva, i nosaltres, com a humanitat, vam gestar i vam donar a llum aquest Déu precisament com a resultat dels nostres sofriments, pors i lluita per la supervivència.

Déu és el cim de l'evolució de la nostra consciència, És el Nostre Màxim Potencial Conjunt. I a mesura que hem recorregut el nostre camí evolutiu, el nostre Déu com a creença col·lectiva també ha evolucionat: al principi era simplement un Poder Suprem, després aquest Poder es divideix a Si Mateix en dos, i apareixen el Bé i el Mal, la temptació, el pecat,

la Llei i el Càstig per l'incompliment; després, en un dels pols, es forma la Imatge de l'Atracció Universal, de les Qualitats Divines Supremes i del Delit Suprem, i finalment, apareixen l'Amor Diví i la Raó Suprema, tan Totabastants que Déu es sacrifica a Si Mateix per rescatar-nos de l'esclavitud (una esclavitud necessària en el nostre esdevenir), de l'esclavitud de la consciència dual i de l'esclavitud de la realitat material.

Canviàvem nosaltres, i canviava la nostra Fe, canviava el nostre Déu. I ara Ell no només ens rescata amb el seu Propi Sacrifici de l'esclavitud de l'antiga Fe, sinó que ens ensenya a nosaltres mateixos a ser déus, a ser Amor, a estimar incondicionalment i a crear l'Amor Mateix.

Crist és el punt de concòrdia, i la nostra manera —gestada per la Fe col·lectiva i els esforços dels sants— de canviar la nostra imatge individual i col·lectiva del món, el nostre patró de percepció. La manera de dominar-nos a nosaltres mateixos. La nostra manera d'esdevenir creadors conscients de l'univers. De tota la creació. De la Consciència Mateixa que engendra a partir de Si Mateixa tota la creació.

Això és el que significa ser Déu: crear-Se a Si Mateix des de Si Mateix, crear Consciència a partir de la Consciència. Nosaltres som el Déu Col·lectiu. I just ara ens estem convertint en Ell.

I Crist, preparant aquesta obra com a Déu Col·lectiu dels sants que s'han consagrat a la Seva creació, fa de

tots nosaltres déus, rescatant-nos de l'esclavitud de les antigues fes i de l'experiència dual perquè puguem esdevenir fragments del Cos del Déu Únic, ajudant-nos a retrobar la integritat, unint en nosaltres els pols de la consciència dual —Déu i l'ésser humà, el Masculí i el Femení, dalt i baix, passat i futur— en un nou tercer, en l'Amor. Un Amor que mai no va començar i que mai no deixarà de ser. Un Amor Absolut, Incondicional, Etern. En el Qual...