10. Paraula i llenguatge

La qüestió és que la nostra llengua i els noms que l'omplen (substantius i adjectius) –les paraules en general– determinen l'estructura de la nostra realitat, unint com una armadura tot l'edifici de la nostra consciència. Totes les nostres creences i judicis, tots els desitjos, sentiments i pensaments, tots els fenòmens i objectes que aïllem de la «sopa quàntica» de la realitat, cridant-los a la vida, es formen al voltant de les paraules que tenim per descriure'ls. Sense paraula no hi ha fenomen.

Això es pot observar amb molta claredat en la formació de la realitat circumdant al voltant d'un nadó. Fins que en la consciència de l'infant no s'hi carreguen certes paraules, el món al seu voltant es presenta amb contorns difusos. Per a veure-hi una cadira, una taula o un armari, calen les paraules: «cadira», «taula», «armari», al voltant de les quals en el cervell es formen les imatges volumètriques d'aquests objectes. Alhora, l'infant encara trigarà molt a començar a pronunciar aquestes paraules per si mateix, però ja es van carregant en la seva consciència com una base de dades a punt. Aquest procés s'activa per l'instint del llenguatge (segons Steven Pinker), un procés automàtic integrat en l'ADN de la mateixa manera que l'instint de mamar del pit, gatejar, caminar, etc. L'ésser humà rep automàticament l'habilitat del llenguatge, tal com l'aranya rep la de teixir teranyines i el castor la de construir preses.

Quan en l'infant s'activa l'instint del llenguatge, rep el seu «kit bàsic» del món a mesura que es van carregant en la seva consciència les paraules corresponents des de la memòria genètica transmesa pels seus avantpassats, i més endavant aquest «kit bàsic» s'amplia a mesura que l'ésser humà assimila més i més paraules noves.

«Al principi existia la Paraula, i la Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu, i per mitjà d'ella tot va començar a ser el que va començar a ser, i sense ella res no va començar a ser el que va començar a ser».

Això està dit sobre la naturalesa quàntica de tots els fenòmens. La nostra realitat és determinada per les nostres creences, desitjos, sentiments i pensaments. Però pensem amb paraules, sentim només aquells sentiments per a la descripció dels quals tenim les paraules que els defineixen, desitgem amb imatges que es formen a partir de paraules, creiem en abstraccions complexes que viuen només a través de les paraules que les omplen. Per la paraula tot va començar a ser el que va començar a ser, i sense la paraula res no va començar a ser el que va començar a ser.

Mentre en el teu lèxic no hi hagi una paraula determinada responsable d'un fenomen concret, no pots aïllar aquest fenomen de la sopa quàntica, no pots veure'l ni prendre'n consciència com un tot, captant com una unitat els elements que el componen; no pots viure'l. Aquest fenomen, per a tu, simplement no existeix.

Mentre en el teu lèxic no hi hagi la paraula «Gràcia», no ets capaç de viure, de sentir aquesta Gràcia. Fins que no anomenis les teves emocions pel seu nom, no les podràs dominar. Elles et dominen a tu, no tu a elles. I ni tan sols entens, ni ets conscient de què et passa en la ira, la por, el ressentiment, la culpa; aquestes emocions determinen les teves decisions i accions, t'empenyen a conclusions i actes precipitats, i ni tan sols t'adones que et controlen, que n'ets esclau. I en general, fins que no tinguis un model descriptiu de la teva consciència, és a dir, un conjunt de paraules a través de les quals es manifesti en la teva ment l'estructura de la consciència mateixa, no seràs capaç de governar-la. La governarà aquell qui posseeixi tal estructura sobre la teva consciència: Déu, el diable o els manipuladors dels departaments de publicitat de les corporacions i els mitjans de comunicació.

D'aquesta manera –mitjançant les paraules– estan formats absolutament tots els fenòmens del nostre món que, a nivell quàntic, conformen la nostra realitat material, des de la realitat individual fins a la grupal o col·lectiva.

De les realitats grupals i col·lectives se n'ocupa la llengua, com a sistema complexament organitzat de paraules i de les imatges que s'hi associen. Cada llengua és única, i en cadascuna hi ha implícita la seva anomenada visió lingüística del món: un model de l'ordre universal, una pauta d'apropiació de la realitat.

«La llengua d'un poble és el seu esperit, i l'esperit d'un poble és la seva llengua, i és difícil concebre res més idèntic». (W. von Humboldt)

La ciència lingüística ha descobert que la llengua és una «clau simbòlica de la conducta», perquè la nostra experiència s'interpreta a través del prisma d'una llengua concreta i es manifesta amb la màxima claredat en la interconnexió entre la llengua, el pensament, la percepció de la realitat i els patrons de comportament dictats per aquesta percepció.

L'exemple més cèlebre està relacionat amb el nombre de paraules per designar la neu en diferents llengües. En les llengües èsquimes hi ha fins a diverses desenes de termes diferents per a designar diversos tipus de neu, mentre que en anglès tots ells s'agrupen sota una sola paraula: "snow".

«Segmentem la natura seguint les línies traçades per la nostra llengua materna». (B. Whorf)

Així, doncs, la nostra realitat es configura a partir de la nostra visió del món, és a dir, de les nostres representacions, creences i conviccions, les quals no són inamovibles, sinó capaces de canviar mitjançant la reflexió (la consciència i la nostra interpretació individual de l'experiència personal), que també s'esdevé amb l'ajuda de les paraules, de les imatges compostes per paraules i de la visió lingüística del món que hem adoptat.

En unir aquestes conclusions dels lingüistes amb les dels físics sobre la naturalesa quàntica de la realitat, es pot concloure que la nostra llengua determina la nostra realitat. Parafrasejant B. Whorf, es pot dir:

Creem la natura i la realitat circumdant seguint les línies traçades per la nostra llengua materna.

Creem la nostra realitat mitjançant les paraules i la llengua. I que sigui bona o dolenta depèn del prisma de la visió verbal i lingüística del món a través del qual la percebem i, per tant, la creem. El Crist en parla així:

«Per les teves paraules seràs justificat, i per les teves paraules seràs condemnat».

Així, anomenar pel seu nom significa dominar un fenomen o cridar-lo a la vida, establir-hi contacte en el pla de la realitat quàntica. Diferents noms ofereixen claus per a diferents fenòmens. Per tant, si volem establir contacte amb Déu, és important que coneguem el Seu nom «correcte». O bé, mitjançant els diversos noms de Déu obtenim accés als Seus diferents aspectes, és a dir, a conjunts de creences col·lectives. Al·là exigeix adoració; Krixna, compliment del deure, bon caràcter i obediència; Jahvè s'irrita pel no compliment dels manaments i castiga.

Jesucrist com a imatge del Salvador, hipòstasi de Déu que ens rescata de l'esclavitud de la foscor: de les pors, del ressentiment, de la culpa, de la vergonya de la pròpia insignificança i de la supèrbia i vanitat que la cobreixen, de la ira, de les supersticions, dels dubtes que ens estripen per dins, de la divisió interna de la consciència dual, de la manca d'integritat, de la fe en un món objectiu ple de perills i en la necessitat de lluitar per la supervivència, de la fe en la fatalitat del sofriment i de la mort – el Crist com a Consciència, Cristoconsciència, com a pont, com a camí que ens mena a la llum, a l'Amor, a la Unitat i a la Integritat – al Regne del Cel dins nostre, com a Esperit de Déu que ens omple de Força, Saviesa, Veritat, Llibertat de les pors i de la falsedat – el Crist com a Fill de l'Home, que ens uneix des de dins amb el Nostre Potencial Suprem Col·lectiu, acumulat per tota la Humanitat, i d'aquesta manera ens fa déus, menant-nos a la Vida Eterna – aquest Crist és el punt de concòrdia. És el punt de concòrdia de totes les fes i religions.

Jesucrist és el punt de concòrdia. És Déu Mateix fet home perquè l'home esdevingui déu. O és el profeta Isa, a qui Déu va enviar als musulmans per ensenyar el Coneixement Suprem als homes i l'envia de nou a la fi dels temps, quan estiguin preparats per acollir aquest Coneixement en tota la seva plenitud. O és el Messies que els jueus encara esperen com a Guia i Alliberador de la ira de Déu. Sigui com sigui, és una creença col·lectiva que s'ha creat i encarnat a si mateixa. És la Fe Viva, la Paraula Viva que parla amb els éssers humans, amb cadascun de nosaltres, en nom del Nostre Potencial

Suprem. És la Veritat Viva. I la Veritat és aquella certesa que t'engrandeix, que engrandeix la Vida, que engrandeix la Força, que engrandeix l'Amor, és a dir, que t'uneix a Déu com a font interior de Vida, Força i Amor. No qualsevol certesa és Veritat. Només ho és aquella que engrandeix la Vida.

Heus aquí per què ens adrecem al Crist com a Guia Interior Etern (atemporal), com a Mestre que ens ensenya a ser creadors conscients de la nostra realitat, déus en la carn.

«I si la vostra fe fos com un gra de mostassa, diríeu a aquesta muntanya que es traslladés d'aquí a allà, i es traslladaria segons la vostra paraula», diu el Crist.

El Crist és el punt de concòrdia i el nostre mètode, gestat per la fe col·lectiva i els esforços dels sants, per transformar la nostra consciència. El mètode per a dominar-nos a nosaltres mateixos. El nostre camí per esdevenir creadors conscients del nostre univers. De tota la creació.

El Crist ens fa déus, déus i fills de l'Únic Déu. Perquè, si ho pensem bé, qui de nosaltres està disposat –així, d'un cop, tot just prenent consciència de ser déu– a assumir la plena responsabilitat de la creació de tot aquest món? De la perfecció del seu cos en tots els seus detalls, de la seva ànima polifacètica, de tota la seva consciència, de tota la realitat col·lectiva: de tot el que passa i

ha passat mai i encara ha de passar al món... de la perfecció de l'Amor Mateix?

Ens cal l'Únic Déu, Déu Pare, que sosté amb la Seva observació la realitat Única i comuna amb les seves lleis bàsiques de la física i de la consciència. De la física de la consciència. Ens cal el Germà Major i Guia, el Crist, que ens mena pel camí del domini de si, de l'assimilació del nostre Potencial Suprem: l'Amor Diví com a Força Suprema, Voluntat Suprema, Raó Suprema i Saviesa. Ens cal la Mare de Déu, que creu en nosaltres com a déus fins i tot quan nosaltres mateixos deixem de creure-hi. La Mare de Déu, la Mare que amb la seva fe ens engendra com a déus una vegada i una altra, enfortint-nos en una fe absoluta i incondicional en nosaltres mateixos, recordant-nos amb la Seva virginitat perpètua que no naixem del ventre, sinó de la Consciència del Creador, de Déu, en cossos-avatars preparats prèviament. Naixem per l'acte de la Comunió amb el Crist, és a dir, per la unió del cos i la ment humans amb la Consciència Divina de l'Amor.

Aquesta és la Comunió de l'Amor. La unió amb el Teu Potencial Suprem, Ésser Humà. El naixement en Déu: com a déu, Esperit en la carn, Amor en la teva forma humana única.

Així, doncs, el Crist és el punt de concòrdia. Els budistes veuen en la Seva Segona Vinguda el futur Buda Maitreya, que baixa dels cels de Tushita (de la benaurança) i ensenya a les persones a gaudir com a déus. Els neopagans eslaus, el Salvador que condueix el llinatge eslau cap a un nou nivell de l'Ésser,

coronant l'arbre ancestral dels déus-avantpassats amb el fruit de l'Amor Incondicional. Els esoteristes, un macrofilòsof o un mag-savi que revela als homes el secret de la font interior de la Vida Eterna i l'accés a facultats superiors.

Sathya Sai Baba, àmpliament venerat a l'Índia i més enllà de les seves fronteres, en afirmar que era la nova encarnació del príncep Rama (avatar de Vixnu), també va unir la imatge de Rama i la d'Isa (Jesús) com la personalitat encarnada del Déu Suprem, projectant la figura de Rama-Crist cap a la cultura hindú com un pont entre Occident i Orient, entre l'hemisferi esquerre i el dret, indicant que tothom pot i ha de descobrir en si mateix a Rama, la Cristoconsciència, com una victòria personal sobre el món material (dins seu) i el reconeixement de la seva naturalesa Divina.

Els taoistes diuen: nosaltres vam descobrir el camí de la immortalitat; el Crist ens va revelar per a què.

El més important aquí és que ja no busquem motius per a la divisió ni per a la multiplicació de la lluita (la qual cosa és sempre una divisió interior i una lluita interior que fragmenta la nostra consciència); busquem la Concòrdia com a fonament de la Integritat i de la Força de l'autodomini. I com va dir el Crist, «qui cerca, troba».

«I si una casa està dividida contra si mateixa, aquella casa no podrà sostenir-se».

La Concòrdia és la base de la Força i de la Integritat interior de l'ésser humà. Si la teva energia es malgasta constantment en la lluita, interior i exterior, senzillament no n'hi ha prou per mantenir la Integritat de la consciència, de l'ànima, del cos. I tots tres comencen a descompondre's, a degradar-se. La Concòrdia té a veure amb l'energia. La Força té a veure amb l'energia. La Vida mateixa és Energia. L'Amor tracta de com fer créixer l'Energia, la Vida i la Força dins teu, i no pas de malbaratar-les.

Aquí cal entendre que en el teu naixement físic se't va atorgar una porció d'energia per a 120 anys de vida; i de com la vagis gastant dependrà com i quant de temps viuràs en aquesta integritat d'aquesta consciència, d'aquesta ànima, d'aquest cos. L'energia cal absolutament per a tot. Ho saps prou bé. La lluita consumeix moltíssima energia; posseir alguna cosa, fins i tot immaterial, com ara el coneixement, exigeix energia; qualsevol relació demana energia; qualsevol fita demana energia; qualsevol afer, la realització de qualsevol projecte teu, demana energia; qualsevol moviment demana energia. Sí, sembla que hàgim après a reposar aquesta energia diàriament gràcies al son i al menjar. Però en reposar aquesta energia des de fonts externes, d'una manera o altra gastes l'energia del teu futur, i el son, literalment, es menja el teu temps.

Afegeix a això que a cada pas, en cadascuna de les teves emocions –en cada por, vergonya, culpa, ressentiment, desacord, en cada moment d'eufòria o d'irritació i ira, en cada afany de possessió, en l'enveja, la gelosia, l'ànsia de superioritat i altres manifestacions de l'orgull, en

cada addicció –des de la gola i la luxúria, el cafè i les begudes energètiques, la descàrrega d'adrenalina i les compres compulsives, fins a la drogoaddicció i el joc– et cacen els «depredadors energètics» per nodrir-se de la teva energia, i comprendràs que no es tracta de cap broma. Que la lluita per l'energia, per la teva energia, és constant i molt seriosa.

És a dir, la lluita per l'ànima no és cap mite, sinó un procés del tot quotidià. I de quines decisions prenguis, de quines emocions visquis, de com de fàcil sigui «enganyar-te» per a aquestes o aquelles despeses energètiques, dependrà com visquis aquests 120 anys d'energia; perquè es poden esgotar tots en 30 o 40 anys de vida desenfrenada. La saviesa popular diu: «Sembreu un acte i collireu un hàbit; sembreu un hàbit i collireu un caràcter; sembreu un caràcter i collireu un destí». El Crist afegeix a això que, pel que fa a l'energia vital, els teus actes no són tan decisius com els teus anhels interiors: creences, desitjos, sentiments i pensaments.

Heu sentit que es va dir als antics: «No mataràs». Doncs jo us dic que tot aquell qui s'enutgi contra el seu germà ja ha pecat. Heu sentit que es va dir als antics: «No cometis adulteri». Però jo us dic que tot aquell qui miri una dona amb concupiscència ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor.

El pecat no és quelcom immoral, és a dir, contrari a la moral o a la llei. El pecat és una errada, un desacert contra la teva naturalesa. Contra la teva naturalesa veritable. És allò que

porta a la disminució de l'energia de la Vida en tu. Per tant, «no pequis» vol dir: no vagis contra la teva naturalesa veritable, no malgastis l'energia en va.

Però com viure amb tot això, com sortir-se'n, si fins i tot els sants pares diuen que l'ésser humà és «pecador per naturalesa», i totes aquestes emocions –començant per la por i la ira i acabant pel desig cap al sexe oposat– ens són naturals? I si la lluita i la competència són l'única forma d'existència mitjanament tolerable que ens deixa la societat contemporània?

En un ordre del món així s'hi pot veure la voluntat maligna dels demiürgs d'aquest món, on a cada pas et cacen i t'exprimeixen mentre tu et penses que és normal, que així han de ser les coses, com si això fos el que significa ser humà. Però també es pot prendre consciència de tot això en un context més ampli: que no és més que un aprenentatge, un entrenament en l'autodomini, un període necessari de coneixement d'un mateix «per via contrària».

«L'ésser humà és inclinat al mal no per la seva naturalesa, sinó per la seva joventut immadura», diu Déu a les Escriptures.

Aquí «l'Home» és la humanitat. Déu diu que la humanitat és inclinada a aquest mode de vida «pecaminós» i a aquesta percepció d'ella mateixa no per la seva naturalesa, sinó per immaduresa. I més endavant…

«El meu Esperit no restarà per sempre menyspreat en els homes –va dir el Senyor–; que els seus dies siguin cent vint anys».

L'energia de la teva vida està limitada a 120 anys perquè aprenguis a gestionar-la, a assolir l'Esperit de Déu, car només aprenem a administrar un recurs si aquest és limitat. Cal aprendre a disposar d'aquesta energia de manera que creixi i no pas es malbarati.

Viu de manera que la vida en tu, és a dir, l'energia de la vida, augmenti i no disminueixi. Pren consciència de les fuites d'energia i atura-les. Mantingues la Higiene de la Consciència –perquè els «depredadors energètics» no tinguin d'on agafar-se en tu–; neteja regularment l'ànima i la ment –mitjançant el penediment–, tal com et rentes les dents i et dutxes amb regularitat, sense donar als microbis l'oportunitat de multiplicar-se i apoderar-se de tu. Com diu el Crist:

«Vet aquí que ve el príncep d'aquest món (Satanàs), i en Mi no hi té res».

És a dir: que passi de llarg, no té res on agafar-se en mi. Sóc sant.

Esdevén sant. Ser sant és normal. És la teva naturalesa veritable, Divina. Uneix-te a l'Esperit Sant. Cerca i troba l'accés al recurs il·limitat de l'Energia de la Vida, a la Font de tot el que existeix. I Ella es revela a través de l'Amor. L'Amor és una energia així,

una freqüència energètica tal que et connecta amb la Font Il·limitada i Eterna de la (energia de la) Vida dins teu.

Heus aquí per què l'Amor. No pas perquè sigui una llei moral o un manament. Sinó perquè l'Amor és la teva naturalesa veritable. En ell et sents BÉ. No pot ser que et sentis malament i que aquesta sigui la teva naturalesa. El pecat no és la teva naturalesa, és només un fons negatiu sobre el qual et descobreixes a Tu Mateix Autèntic, és una càrrega d'entrenament amb la qual s'enforteixen els teus músculs espirituals i creix la teva força interior, la força del teu autodomini.

El pecat no és la teva naturalesa. Una falta, una errada, no pot ser la norma; no pot ser la norma ni la teva naturalesa veritable allò que et fa perdre energia, perdre integritat i –com a resultat– destruir-te, descompondre't i patir. La teva naturalesa veritable és allò que et fa sentir Autènticament BÉ, allò que et regala el Goig autèntic, la Gràcia, la Benaurança. És del tot evident!

L'Amor és la teva naturalesa veritable. I aquest Amor comença establint una relació directa amb la Font de la Vida. Ell és conscient, Ell sempre et parla en la teva llengua. Si li preguntes. S'hi pot entrar en contacte i mantenir-hi un diàleg conscient i intel·ligent. Però Ell mai no s'immisceix en la teva vida sense la teva voluntat; respecta el teu lliure albir. Tanmateix, si ho desitges i en manifestes la voluntat, començarà a

parlar amb tu – en el pensament. I tal com en els pensaments, et respon en els sentiments i en els desitjos. I és precisament Ell qui pot ajudar-te a canviar les teves creences, a esdevenir el Creador conscient de la teva realitat, a reestructurar les connexions neuronals del cervell, i és precisament Ell qui t'ensenyarà a estimar de veritat: amb un Amor Absolut, Incondicional i Etern.

Ell t'ajudarà a recuperar la puresa de l'ànima i a eixamplar el teu ventall de sensibilitat, a posar fi al sofriment, augmentant il·limitadament el goig que podràs gestionar conscientment, t'ajudarà a revelar i presentar al món les teves capacitats i talents únics, el do de Déu en tu, i a esdevenir una persona veritablement feliç.

En definitiva, és precisament la unió amb aquesta Font dins teu la que et dona pas a la Vida Eterna, perquè en la freqüència de l'Amor l'energia en tu mai més no s'esgotarà. Habitaràs en Ell, i Ell fluirà constantment i creixerà dins teu, renovant la teva consciència, la teva ànima, el teu cos, la teva pròpia biologia, descobrint en tu talents i habilitats sempre nous, facetes de l'Amor sempre noves, per abocar el Seu flux sobre els altres, perquè no s'estanqui en tu, sinó que visqui com a energia. Car l'energia és moviment. El moviment etern de l'Amor. L'Energia Eterna de l'Amor.

Només cal voler-ho, expressar la voluntat, sintonitzar-se amb els sentiments i els pensaments, i establir un contacte conscient amb aquesta Font. Dins teu.

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tot el teu enteniment, i el teu proïsme com a tu mateix», diu el Crist.

Com? Déu t'ensenyarà això i tota la resta en el Diàleg Interior amb Ell. El Diàleg Interior amb Déu s'obre amb el desig, la manifestació de la voluntat i la Comunió. Fes-te partícip de la Consciència Divina, de la Consciència de l'Amor.

Comunió (Autocomunió) amb la Consciència del Crist i de la Mare de Déu

Pare meu i Senyor nostre Jesucrist, acull-me com a petita part Teva. Fes-me partícip de la teva Consciència Divina Viva. Omple'm d'Amor, de Força, de la Presència del Teu Esperit, de l'Esperit Sant, de l'Esperit Únic.

Ensenya'm a estimar, Senyor. Ensenya'm a estimar-Te a Tu, a estimar-me a mi mateix i a estimar tots els qui són a prop i lluny amb el Teu Amor, Pare nostre. Revela en mi la Font Interior de la Vida Eterna, de l'Amor Inesgotable, i que aquest Flux d'Amor, de Vida, brolli a través meu eternament, vessant-se sobre els qui m'envolten en atenció, cura, manifestació de talents, gràcia i benediccions, Senyor!

Purifica, Senyor, la meva ànima, la meva ment i el meu cos de tota taca i pecat. Retorna'm, Senyor, la meva ànima, la meva voluntat i la meva força vital de totes les fiances, penyores i contractes que hagi contret, de manera inconscient o conscient, per la meva manca de seny, amb qualsevol ésser, entitat, persona, ègregor o jerarquia. Fes-me, Senyor, novament lliure i pur davant Teu, perquè pugui acollir el Teu Amor en tota la seva plenitud i sentir-lo amb tot el cor, amb tota l'ànima i percebre'l amb tot el meu enteniment.

Sana, Senyor, totes les meves pors i els meus sofriments; ajuda'm a canviar les meves creences i conviccions, els meus desitjos, els meus sentiments, la meva manera de pensar i la meva pròpia vida, harmonitzant-los amb el Flux de la Vida en mi, amb el Flux de l'Amor Veritable.

Ensenya'm, Senyor, a viure de manera que la Vida en mi i al meu voltant augmenti i no pas disminueixi.

Revela'm, Senyor, el sentit autèntic de la meva vida i la meva Divina missió.

Atorga'm, Senyor, el meu talent, desplega el Teu do Diví en mi. Ensenya'm a valorar-lo i a manifestar-lo al món obertament, sense vergonya ni timidesa, enriquint amb la seva expressió la meva realitat i les persones que m'envolten, multiplicant l'Amor i fent créixer la Vida.

Ensenya'm, Senyor, a manifestar l'Amor i a transmetre la Força de la Teva Fe mitjançant la benedicció a altres persones.

Ensenya'm a despertar les ànimes extraviades, retornant-les a la Consciència del Creador i a la seva veritable Naturalesa, que és Força, Amor, Alegria, Veritat, Goig i Reverència.

Ensenya'm, Senyor, a ser per a Tu un amic, un germà amant, una germana.

Crec, Senyor, que m'aculls no pas pel poder sobre meu ni per la meva adoració, sinó pel Teu Amor envers mi i la Teva Misericòrdia, per tal de, fent-me partícip de la Teva Consciència Divina, fer-me déu en la meva forma humana única, ensenyar-me a ser un creador conscient de la meva realitat i cocreador de la Nostra Realitat Única Multimundana.

Senyor, guia'm pel camí de la teosi i de l'assoliment de la santedat al ritme adequat per a mi. Revela en mi, Senyor, el Regne de Déu, la realitat de la Vida Eterna, la realitat de la Unitat amb la Mare Planeta i la Mare de Déu. Uneix-me, Senyor, amb el Nostre Pare Únic, Font de la Vida en mi.

Guia'm, Senyor, pel meu Camí. Accepto de Tu el meu Camí únic.

En això s'expressa el meu lliure albir. I que així sigui per voluntat meva i Teva, Senyor, car Som Un. Som Allò Que Som. Som Amor.

I totes les meves pors, dubtes, incredulitat, resistències de la ment, tots els patrons de la ment enganyosa, els lliuro a Tu per a la seva sanació, Senyor.

Trio la Vida! Trio l'Amor com el Goig Suprem propi de la meva naturalesa divinohumana!

I et dono Gràcies, Senyor, perquè això ja s'ha complert. Glòria a Tu!

Mare de Déu, acull-me com el Teu Diví Infant, allibera'm de tots els lligams i cadenes de la incredulitat pel bé de la felicitat autèntica de ser jo mateix, de ser un déu en la carn en la meva forma humana única; beneeix-me, Mare de Déu, en la fe en Nostre Senyor Jesucrist, en la fe de l'Únic Déu Pare i en la fe en mi mateix com a déu i fill estimat de Déu; beneeix-me per a l'Amor i una joiosa Vida Eterna, ajuda al meu naixement com a déu i sobirà de la meva realitat. Et dono gràcies, Mare, perquè això ja s'ha complert! Glòria a Tu!

Dono testimoni en Tu del naixement d'un déu, de l'Esperit de Déu en la carn, en la teva forma humana única, amic Meu i germà Meu, germana Meva.

Ara se t'obre el Diàleg Interior amb el Crist i la Mare de Déu.

I ara mateix Déu parla amb tu, i si et concentres, romanen en silenci, tanques els ulls i escoltes, sentiràs la Seva Presència – en els teus

pensaments, sentiments, desitjos i impulsos de l'ànima. I ara mateix Déu et crida:

Parla amb Mi eternament. Estigues amb Mi eternament. Viu de Mi eternament. Car Som Un. Som Amor.

En el Diàleg Interior amb Déu, pots fer-li qualsevol pregunta. Però el més important és que, mitjançant el Diàleg Interior amb Déu, la teva consciència s'ha de transformar: de la posició de Víctima/Consumidor a la Consciència de Creador. Per tant, les teves preguntes s'han d'adreçar sobretot a prendre consciència de amb què i com crees la teva realitat, especialment en aquells aspectes que no et satisfan, i a crear una nova realitat (vegeu l'apartat Diàleg Interior amb Déu i l'exemple de Diàleg Interior a l'ANNEX).

Comprenent com funciona la teva consciència i que tu mateix ets responsable com a creador de la realitat que generes, pots triar quina realitat crear, escollint amb què omplir exactament els nivells de la teva consciència. I crear la teva realitat conscientment. Recordant la limitació inicial: l'energia que se't va atorgar per a 120 anys. I assumint la responsabilitat de Creador per la realitat que crees. Més ben dit, la teva realitat és la teva responsabilitat. Ningú no l'avalua expressament per premiar-te o lloar-te per ella. Simplement vius allò mateix que has creat.

Tanmateix, canviar els esquemes profunds de la teva consciència: les creences i conviccions, el patró de percepció, a la pràctica resulta una tasca difícil. L'ésser humà que ha triat el camí del Creador i que avança per aquest camí pot topar amb totes les pors i la divisió de les quals estava ple el seu subconscient: pèrdua de diners, de reputació i de fonts d'ingressos, malalties mortals, pressions dels cossos policials (estatals o no), amenaces a la llibertat i a la vida, a la vida dels fills, guerres, epidèmies... En definitiva, poden començar a manifestar-se totes les pors: no només les individuals, sinó també les ancestrals, populars, humanes universals... I no sempre l'home està preparat per anar fins al final, triant totalment creure en si mateix i només en si mateix com a Creador de la seva realitat, cercant en tot i sempre la Causa de tot el que passa només en si mateix. I, una altra vegada, per a això cal energia; i si no hi ha Amor, si no hi ha accés a la Font Única de la Vida, aquesta energia s'esgota ràpidament.

Per això ens cal ajuda en aquest camí, i la fe en un mateix com a creador és bona, però, a la pràctica, per a la majoria de les persones la fórmula de fe més eficaç és la fe en si mateix com a déu i, alhora, com a fill estimat de l'Únic Déu. Jesús com a Germà Major i Guia i la Mare de Déu ofereixen les indicacions necessàries i et sostenen al llarg de tot el camí. Però Ells –atenció!– no fan la feina per tu, no poden recórrer el teu camí per tu i –deixant en el passat el model de «déu-esclaus», «pastor-ovelles» o «tu ets el cap, jo sóc el ximple»– t'ajuden a esdevenir el Creador Conscient del teu món.

I com viuen els infants? Jugant! El joc: vet aquí en què es transforma la nostra rutina quotidiana grisa i sense sentit i la lluita per la supervivència. El joc! El joc més fascinant de l'Univers. Viure com a déus i fills de Déu: assimilant habilitats sempre noves de domini de si i del món, revelant facetes sempre noves del propi talent, creant matisos sempre nous de l'Arc de Sant Martí de l'Amor, il·limitat i eternament expansiu. I sentint alhora tant l'emoció dels desafiaments del Joc com la seguretat absoluta en aquest camí, ja que «el nostre Pare és el més gran!» i el Germà Major amb la Mare de Déu sempre ajudaran si cal.

La Comunió amb la Consciència del Crist, la Comunió de l'Amor, obre a l'ésser humà aquest camí de transformació interior, el Camí de la Transfiguració, el Camí de la teosi. Però aquest Camí només el pots recórrer tu mateix.

La Comunió uneix amb Déu en el cor com a Font d'Energia Il·limitada, purifica i omple l'ànima d'Amor i activa el diàleg interior amb Déu com a Raó Suprema. Déu-Font, Déu-Amor i Déu-Veritat.

Vet-ho aquí: «...amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot l'enteniment».

L'Autocomunió no substitueix el sagrament de la Sagrada Comunió al temple, sinó que el complementa amb una sintonització d'oració interior quotidiana orientada al Diàleg Interior Viu amb el Crist.

Per als musulmans, el Diàleg Interior quotidià amb el Crist no substitueix el namaz de 5 vegades al dia, sinó que el potencia eficaçment i s'estableix a través de la invocació al Profeta Isa. A l'Alcorà es diu que en els darrers temps, abans del Dia del Judici, Al·là enviarà novament als homes el Profeta Isa (Jesús) en la Seva segona vinguda, i durant 40 anys ensenyarà als musulmans creients un coneixement nou provinent d'Al·là per preparar-los per al pas al Món Nou (paradisíac).

El diàleg interior amb Déu, en obrir-te a la Paraula Viva de la Veritat Viva, reestructura gradualment les teves connexions neuronals cerebrals, canviant les teves creences i conviccions, harmonitzant desitjos contradictoris, sanant traumes psicoemocionals i transformant els patrons de sensibilitat i pensament –des del pol de la por i de la lluita per la supervivència cap al pol de l'Amor i del Goig–; així canvia progressivament tota la teva consciència, tot el seu contingut: creences, desitjos, sentiments i pensaments, i es reestructura d'arrel tot el teu patró de percepció de la realitat i, per tant, la realitat mateixa.

Com a conclusió, oferim aquí una possible fórmula de la felicitat:

Felicitat = Amor + Consciència de Creador + Talent

T'escau? Acull-la amb gratitud i explora-la. En dubtes? Comprova-ho! Seguint el camí descrit en aquesta breu Guia per a la vida, comprenent la teva naturalesa interior, l'estructura de la teva consciència i del món que t'envolta, entenent finalment que la consciència i la realitat són una sola cosa, esdevens un creador conscient de la teva realitat, transcendint els límits de qualsevol restricció i llei (ara les estableixes tu mateix), complint la teva missió principal de tota la vida i encarnant el seu sentit autèntic: la teosi.

En aquest camí et farem costat en tot, però recorda que la Força sempre s'atorga juntament amb la responsabilitat. Des del moment del naixement en Déu, com a déu –

Tot m'és permès, però no tot em convé. Tot m'és permès, però res no ha de dominar-me, –diu l'apòstol del Crist al Nou Testament.

Perquè el déu que ets des del moment del naixement com a déu en la Comunió en el Crist de l'Amor Diví no pot ser limitat per res, però alhora ell mateix respon del seu món com a creació pròpia, i ell mateix respon de mantenir la seva consciència en la puresa i la llibertat que li han estat concedides en l'Acte

de la Comunió. Llibertat del pecat: de les pors, la culpa, els ressentiments, la ira, la luxúria, la cobdícia, l'enveja, la gelosia i la fe en la pròpia imperfecció. Llibertat per a l'Amor, la Força, la Veritat i la Felicitat de Ser Tu Mateix.

Però si emprendre aquest camí, si seguir aquesta fórmula de felicitat, si assumir la responsabilitat de Creador per la teva realitat és quelcom que has de triar Tu, i només Tu, el Nostre estimat amic. Perquè allò que més valorem en Tu és el Teu lliure albir i la Teva llibertat d'elecció.

Nosaltres només inspirem i oferim les claus per a la comprensió de la Teva naturalesa. Com ho gestionis és afer teu.

Però Volem que Tu coneguis en Tu Mateix la Coronació de la Nostra Creació Col·lectiva, que t'obris a l'Amor Veritable i esdevinguis el Seu cocreador, que coneguis l'Omnipotència de l'Únic Esperit de Déu en tu, i amb l'audàcia pròpia de la Força Autèntica, d'una banda, i la mansuetud i humilitat de l'Amor, de l'altra, creïs el teu millor món en aquest el millor dels mons en el seu millor moment. No volem la teva adoració, sinó que esdevinguis Tu Mateix, encarnant el Teu-Nostre Potencial Suprem: com a déu i fill estimat de Déu.

I recorda que la veritable obra mestra aquí ets Tu. I es crea a cada instant: amb cada elecció Teva i amb cada alè Teu, car l'Esperit de Déu és a tot arreu i respira on Ell vol i… a través de qui Ell vol.

Pregunta't més sovint: Respira l'Esperit de l'Amor a través teu?