D’on ve l’oxigen que respirem?

La resposta breu

Els oceans aporten una part molt gran de l’oxigen de la Terra. Sovint es descriu com a prop de la meitat. La resta ve dels boscos, de les herbes i d’altres plantes. Són descripcions arrodonides i no un compte exacte, però la imatge és clara: l’oxigen que respirem ve dels oceans, dels boscos i de les herbes del nostre propi planeta.

Si esperaves un sol lloc al mapa, no n’hi ha cap. El subministrament està repartit per tota la Terra, i una part important ve dels oceans, que la majoria de nosaltres veiem poques vegades.

Val la pena dir clarament què no és aquest article. No és una taula científica. Les xifres que hi surten són estimacions de cada dia: els oceans, al voltant de la meitat; la resta, de les plantes terrestres. Qui vulgui xifres exactes ha de consultar el treball dels científics de la Terra. El que volem compartir és la imatge, perquè la imatge és fàcil de recordar i fàcil d’agrair.

Un regal que arriba de lluny

És natural imaginar que l’oxigen que respires ve dels arbres de davant de la teva finestra. Aquests arbres compten. Però els vents remenen constantment l’atmosfera, de manera que l’aire que respires avui pot haver estat fa poc sobre un altre continent. L’oxigen que agafes no té adreça. Es reparteix des d’un únic cel comú.

Val la pena aturar-s’hi un moment. En algun lloc hi ha un oceà que potser mai no veuràs, i hi ha boscos que potser mai no visitaràs. La teva respiració d’aquest matí potser els deu alguna cosa. Unes 8.000 milions de persones s’abasteixen alhora de les mateixes fonts. Ningú no n’envia la factura, i ningú no ha de demanar res.

Pensa-hi com en una llar compartida. En una casa, moltes persones fan servir les mateixes estances, la mateixa aigua, la mateixa escalfor, i ningú no porta el compte de qui n’ha fet servir què. La Terra funciona una mica així. És una única llar amb una família molt gran d’unes 8.000 milions de persones, i l’aire és una de les primeres coses que dona.

Per què gairebé mai ho notem

Notem el que falta, no el que sempre hi és. Una respiració és tan constant i tan silenciosa que es dilueix al fons, i moltes persones passen un dia sencer sense pensar-hi ni una vegada. Tot i això, és el primer regal del dia i l’últim, i no ens demana res. Fes una petita prova. La propera vegada que tinguis molta feina, pregunta’t quan va ser l’última vegada que vas pensar en la teva respiració. Si la resposta és que no ho recordes, és normal, i no és motiu de preocupació.

Notar-ho és tota la invitació. No has de resoldre res en aquest moment. Només has de veure que et donen alguna cosa, una vegada i una altra, tot el dia. N’hi ha prou amb això per començar.

Què pot fer per tu l’agraïment

L’agraïment s’ha estudiat. En un treball del 2003 d’Emmons i McCullough, publicat al Journal of Personality and Social Psychology, les persones que anotaven regularment allò que agraïen explicaven més sovint que se sentien millor que les dels grups de control. L’estudi no tractava de la respiració. Però l’alè potser és el més senzill d’agrair: sempre hi és, és gratuït i no necessita cap ocasió especial. Agrair no demana paraules grans. Poden ser breus i silencioses: gràcies per aquest alè.

La respiració lenta és una altra cosa que han mirat els investigadors: alguns estudis la relacionen amb una sensació de calma. L’esmentem amb prudència i no prometem res. Si fas una pausa, respires a poc a poc i penses en els oceans i els boscos, fas una cosa senzilla que moltes persones descriuen com a calmant. Aquí tens una manera petita de provar-ho:

• Atura’t un moment i fes una respiració lenta.
• Pensa en els oceans, els boscos i les herbes que han ajudat a crear-la.
• Expira i digues gràcies, amb les teves paraules i en la teva llengua.

Cada respiració és un regal de la nostra llar comuna. Notar-ho porta un minut.