Quin tipus de món volem per als nostres fills?

La imatge que portem

Imagina el món que voldries que hereti un infant. La majoria de persones veuen una cosa semblant a això: boscos vius, ciutats prou silencioses per sentir-hi els ocells i carrers on un infant pot caminar sense por. Prenguem l’any 2040 com un punt a l’horitzó. No és una promesa ni una previsió. Ningú no sap què portarà aquell any. És una imatge, i una imatge ens ajuda a triar cap on caminar.

Aquest article parla d’aquesta direcció. No diu que el món canviarà en una data determinada. Et convida a fer una pregunta que sembla gran i resulta personal: quin tipus de món volem per als nostres fills, i què puc fer jo avui per aquest món?

Boscos vius, ciutats silencioses, infants segurs

Prenguem la imatge peça per peça. Primer, els boscos vius, perquè els boscos són a prop del nostre alè. Els oceans donen una part molt gran de l’oxigen de la Terra, sovint xifrada en prop de la meitat. La resta ve dels boscos, de les praderies i d’altres plantes. Cada respiració d’un infant conté una mica d’aquesta feina. Un planeta viu no és un desig abstracte. És l’aire als pulmons d’un infant.

En segon lloc, les ciutats silencioses. El silenci no és només l’absència de soroll. És un lloc on les persones tenen temps de fixar-se les unes en les altres. En tercer lloc, la seguretat. És el més senzill de dir i el més difícil de construir. Moltes persones senten que un infant està més tranquil allà on els adults no vetllen només pels seus propis fills, sinó també els uns pels altres.

D’on ve un món així

Un món així no arriba amb una sola decisió en un sol dia. Es compon de petites coses que les persones fem una vegada i una altra: com parlem amb un veí, què agraïm, on posem l’atenció. Aquest món es construeix amb el que fem cada dia.

A la Terra som unes 8.000 milions. Dues persones qualssevol comparteixen aproximadament el 99,9 % del seu ADN, una afirmació molt repetida pels instituts del genoma. L’aire també és compartit. Els vents remenen constantment l’atmosfera, de manera que l’aire que respires avui pot haver estat fa poc sobre un altre continent. Un infant a l’altre extrem del planeta i el teu fill, la teva neboda o el fill del veí respiren d’un mateix cel.

Aquí tens alguns passos petits per començar:

• Digues gràcies per la teva respiració un cop al dia.
• Passa un minut de calma amb un infant, lluny de les pantalles.
• Fixa’t en un arbre del teu carrer i queda’t un moment al seu costat.

Per què començar per l’agraïment

És just preguntar què té a veure un minut de respiració amb els boscos i els infants. Res, si n’esperem que plantin arbres. Alguna cosa, si preguntem què fa per a la persona que el viu. En un estudi del 2003 d’Emmons i McCullough, publicat al Journal of Personality and Social Psychology, les persones que anotaven regularment allò que agraïen explicaven més sovint que se sentien millor que els grups de control. És un resultat modest, i no prometem res més del que mostra.

Moltes persones creuen que l’agraïment per l’alè es va convertint a poc a poc en cura pels llocs d’on ve l’alè. No és una llei demostrada. És una esperança, i una raó assenyada per provar-ho.

Un món per als infants és una direcció, no una previsió. Hi caminem amb el que fem avui.